La Ribera d'Ebre, paisatge i fauna.

Finalment, anem a un hàbitat cada cop més freqüent degut a diversos factors, com veurem, són els matollars, comunitats vegetals on els arbusts són les espècies dominants. El fet que cada cop ocupin extensions més amplies és sens dubte degut a l'acció degradadora de l'home, exercida de forma continuada i amb la més gran varietat de mitjans. Això passa perquè els matollars no són més que estadis de successió dels boscos en fase de recuperació, quan aquests han estat eliminats o molt degradats. Les afectacions poden ser en forma d'incendi forestal, tallades arreu, artigues, plagues, rompudes per a conreus... La comunitat més estesa i típica és la que hem utilitzat per a donar nom al capítol, és la Garriga, dominada pel Coscoll (Quercus coccifera), que es troba sobre els sols calcaris. Mentre que sobre els sols silicis la més corrent és la Brolla mediterrània d'Estepes i Brucs, amb Estepa blanca (Cistus albidus), Estepa borrera (Cistus salvifolius) i Bruc (Erica arborea)...

En els conreus, evidentment, és on més es nota la influència humana sobre la vegetació. Així, les zones conreades, els descampats a l'interior de zones urbanes i els voltants de pobles , així com les vores de carreteres i camins transitats presenten uns requeriments molt especials que no agraden a moltes espècies animals, però que fan augmentar espectacularment la població d'aquelles que s'hi adapten, per raons òbvies. La presència freqüent de l'home, i la vegetació especialitzada que aquesta comporta, és un perill evident per a la fauna, ja que l'home pot maltractar-la intencionadament o no, però, per altra banda, s'hi sol trobar menjar abundant. Malgrat ser molt llunyanes a la vegetació clímax, no es pot dir que no hi hagi varietat de comunitats vegetals en aquestes zones. Són les comunitats arvenses i ruderals, molt variables, complexes i inestables. De fet, l'aparició ocasional i en petita mesura d'ambients rurals i antròpics enmig d'altres tip...

A les zones altes de la comarca a causa principalment de l'acció humana, però també degut a les estrictes condicions de l'indret, s'hi troben extenses àrees descobertes de vegetació, o bé cobertes únicament per garriga, a molta alçada i amb òptimes condicions quan a la manca d'afluència humana. Són els altiplans. Potser una de les formes més característiques de vegetació d'aquestes zones n'és una que té a el seu límit septentrional, és la brolla d'Eriçó, amb l'Erinacea anthyllis, com a planta dominant. Com hem dit, les condicions climàtiques d'aquests altiplans són molt extremes, fred a l'hivern -som a 700 metres d'alçada-, molt de vent i força calor a l'estiu, ja que el pobre cobriment vegetal no ens deslliura de l'acció del Sol. Això comporta un empobriment faunístic, si més no, quan a varietat d'espècies, no tant quan a quantitat, ja que en aquests ambients és on es refugien gran nombre d'animals d'espècies que escas...

Aquests ambients, molt freqüents i ben representats a la comarca, són una de les característiques ecològiques més interessants i que hi afegeixen gran valor a aquestes serres ja que permeten l'assentament i nidificació de moltes espècies escasses a la resta del País i, per suposat, protegides, com veurem. El relleu tabular típic de totes les serres del sistema mediterrani, les conegudes "moles", són altiplans rodejats de cingleres per tot arreu, essent un tret destacable i distintiu al paisatge de tot el migjorn català. Hi ha diverses comunitats vegetals que viuen en aquest tipus d'ambients, totes elles, en general, minses quant a densitat degut als peculiars requeriments que exigeixen de les espècies que s'hi volen arrelar. Potser la més destacable és la comunitat de Salenca de cingle, que presideix aquesta espècie, Salix tarraconensis, un endemisme de les nostres comarques i que té als Comarca el seu màxim exponent. Encara que potser la més coneguda és la comu...

Els boscos de ribera formen a les zones mediterrànies unes comunitats particularment riques d'espècies arbòries caducifòlies que destaquem enmig de la resta de comunitats per tenir una disponibilitat d'aigua molt superior a elles. I en aquesta comarca és on podrem trobar alguns els exemples més interessants de tot el país d’aquest tipus d’ambients. Hi podrem diferenciar quatre tipus de boscos de ribera: -L'Albereda Vinco-Populetum albae, situada només a les parts baixes. -L'Omeda, un bosquet caducifoli que ocupa alguns cursos d'aigua on se situa immediatament seguit de L’Albereda, en tenir menys requeriment hídric. Actualment, l'Omeda és greument amenaçada d'extinció degut a la grafiosi, una malaltia que està delmant l'espècie a tot Europa. -La Salzeda, amb Sargues Salix eleagnos i Freixes Fraxinus angustifolia, ocupa el mateix curs dels rius i les torrenteres, és el característic bosc els arbres del qual són dins mateix de l'aigua. Finalment,...

Un bosc caducifoli típic té un aspecte que varia totalment de manera estacional: són boscos tristos i descolorits a l'hivern, sense fulles, però plens de vida i alegria a la primavera. És a la tardor quan arriba l'aspecte més bell d'aquest bosc, amb tonalitats vermelles, grogues i ocres. Val a dir, però, que aquest bosc no es presenta en un estat natural a la comarca, mentre que molt sovint el podrem observar més degradat, en forma d'una pineda de Pi roig amb abundància d’aurons i blades. Començant la fauna pels invertebrats, hem de parlar d'un insecte, concretament un coleòpter, que a més, és estrictament protegit. És el Banyariquer del roure Cerambyx cerdo. Un insecte que es farà palès si observem els grans forats que fa en els arbres morts o a les branques caigudes. Un altre insecte interessant, sens dubte, és la papallona Donzella d'ones Euphydryas aurinia, estrictament protegida. Es tracta d'un lepidòpter de la família Nymphalidae, que trobarem quasi ...